Estimades,
Fa unes setmanes vaig tenir la sort que les editores d’Ela Geminada volguessin comptar amb mi per fer una ressenya de Delta de Venus, el títol que encapçala IDIL·LIS, la nova col·lecció de novel·la eròtica escrita i traduïda al català. A continuació us deixo l’article escrit, però també un enllaç mitjançant el qual us el podeu descarregar en PDF, és l’opció que jo recomano perquè es llegeix millor i la maquetació és més agradable:
Gràcies,
Cristina.
.
.
.
| Anaïs Nin fotografiada a Nova York per Jill Krementz. Juny, 1971 (68 anys) |
Delta de Venus
Com apropar-nos a l’escriptura d’Anaïs Nin
Les cambres del desig són fosques i humides, fetes d’un misteri únic i personal. És que no són, potser, inconfessables tots aquells idil·lis que la nostra imaginació ens permet idear? Una llibertat muda i invisible als altres que ens consent els plaers més recòndits? Que ens acull en una abraçada de carn, tendra i molla. És en els plecs del nostre desig on ens deixem endur per la dolçor de l’anonimat i la ficció de l’irreal, conscients que mai ningú sabrà, que mai ningú veurà.
Aquestes fantasies només passen en l’escenari meravellós de la nostra ment. Allà hi podem deslligar, per uns instants, el nostre instint indòmit i abandonar-nos al frenesí de l’espectacle. Allà no coneixem jutges ni espectadors, és on ens podem quedar fins a l’extenuació.
A Delta de Venus se’ns permet donar un cop d’ull a aquestes cambres, cambres que algú ha imaginat i desitjat, però una s’hi ha de voler passejar sense voler-ne fer crítica o judici. Som convidades a la casa d’algú, al dormitori d’algú, i per tant hi hem de transitar amb molta cura. A la vegada, hem de saber que cadascun dels quinze relats que conformen el llibre són plens d’escenes turbulentes, condemnables, violentes i obscures. Literatura feta per ferir sensibilitats. És un llibre descaradament atrevit i, en conseqüència, hem d’endinsar-nos-hi amb cautela. En el transcurs de la lectura no poden haver-hi presses, puix que els relats d’Anaïs Nin requereixen que la lectora s’endinsi, de mica en mica, en un món que ha restat ocult fins ara.
Viatge al fons del desig
L’erotisme més irreverent
| No es tracta només de relats eròtics sinó d’una màxima expressió de la naturalesa reprimida i sufocada del desig sexual. Anaïs Nin, «la infanta inquieta de sal nocturna», com se n’acomiadava Henry Miller en una de les seves últimes cartes, construeix escenes grotesques, moralment dubtables i, així i tot, arrabassadorament sensuals. Els relats van ser el resultat d’un encàrrec que un misteriós client va encomanar sota la màxima demanda que “es concentrés en el sexe i només en el sexe, i es deixés de poesia”. Quan nosaltres, lectores, ens plantem davant dels textos d’Anaïs Nin, ens inunda una sensació profundament estranya, gairebé d’atordiment, que ens duu a preguntar-nos com pot ser que trobem aquesta atracció magnètica en escenes que ens haurien de semblar, a priori, perverses. Combinar el punt macabre amb el desig més febril és el que caracteritza l’escriptura dels relats de Delta de Venus. | Tot i la demanda del client de no deixar-se endur per la poesia, el cert és que Anaïs Nin no va poder desprendre’s de la delicadesa de la construcció lingüística i, com a resultat, va donar peu a unes històries meravelloses que conjuguen l’ambivalència de les relacions humanes. Hi ha tendresa? Sí, però també foscor i penombra; violència i encegament furiós; romanticisme i obsessió; vincles prohibits i escarments colpidors. La lectura de Delta de Venus no pot llegir-se exclusivament com a literatura eròtica. No només. És per això que els relats funcionen com petits conjurs: són històries intrigants, misterioses i originals que estan escrites amb una finesa excel·lent. Ens captiven i redrecen la mirada cap a uns escenaris poc habituals. Cap a una mena de discurs del que és prohibit que ens obliga a fer un exercici personal. Mirem, indecises, dins l’abisme del desig, tremoloses i encuriosides pel que hi trobarem. |
Nosaltres, en la nit
Veus i perspectives en la lectura d’Anaïs Nin
Lectores; estimades; m’atreviria a dir que Anaïs Nin es fa càrrec de la sexualitat de tothom. Sembla agosarat dir-ho, però trobo que hi ha un punt de certesa en això. En els seus relats s’hi crea l’espai suficient per a representar tots els estrats, gèneres, rols i professions possibles.
El sexe, el desig que intenta representar Anaïs Nin, no entén de límits ni fronteres. On acaba el cos d’un i comença el d’un altre és irrellevant. Tant n’hi fa si és home, dona, filla, nen, prostituta, vagabund, artista. L’autora és capaç de fer-se càrrec de la pluralitat del desig, heterogeni i multiforme. No és escriptura de dones: no parla del desig sexual per a un públic femení.
No és, tampoc, escriptura matussera ideada per representar els impulsos del que avui anomenem “masculinitat tòxica”, aquella mena de performance pornogràfica estèril i violenta.
Ben lluny de tot això, o més aviat, a més a més de tot això, s’alça ella. En aquests relats l’autora és capaç de sobrevolar totes i cadascuna de les visions dels seus personatges. Oscil·la entre punts de vista. Ens reconeixem en les víctimes i també en els perpetradors. Anaïs Nin narra el desig explícit com ningú no ho ha fet. Abandonant-se a la bellesa però també a la crueltat. No amaga res, ni cap tros de pell ni cap efluvi; tota interacció queda impregnada en aquestes pàgines, esperant a ser llegides per colpir de nou.
És precisament l’obertura i la llibertat de les seves narracions les que permeten reunir una pluralitat de veus i experiències que, d’altra manera, quedarien sepultades.
Considero important també recordar que cada vegada que una escriptora parla de temes íntims (la llar, les relacions, la maternitat, les amigues, la vida personal…) es tendeix a relegar aquest tipus de literatura a una mena de subgènere literari, de poca categoria i enfocada únicament a un públic determinat (el femení). Lectores, lectors, cal obrir la mirada. No podem continuar prenent-nos aquestes afirmacions com vàlides.
No hi ha literatura per dones, no hi ha gèneres femenins. Escriure sobre les realitats que travessen els cossos (tots ells) és rellevant, i hem de poder-ho llegir tot per ser conscients d’experiències amb què ens podem sentir –o no– identificades.
Al llarg dels anys tot allò que ha tingut relació amb l’àmbit de la privacitat domèstica s’ha menyspreat. Des de les intimitats, a les feines i arts com ara el punt de creu. Penso que és important no continuar perpetuant un model d’aproximació als textos que determini la seva validesa en funció del públic a qui va dirigit.
Ni les dones escriuen per a dones, ni l’àmbit privat és una qüestió de segona categoria. Només cal llegir les pàgines de Delta de Venus per comprovar que no és cert. En aquest recull, deia, hi trobarem un ventall magnífic de trobades i relacions que comprenen tantíssims punts de vista que no m’atreviria mai a dir que aquest volum és literatura eròtica escrita per a dones. Dinamitem ja aquest concepte monstruós.
En defensa pròpia
L’escriptora i la llosa
Sembla que d’alguna manera, a mesura que passen els anys, encara tenim la necessitat de disputar-nos la imatge que tenim d’Anaïs Nin: era una dona obertament feminista? Poliamorosa, potser? Nimfòmana? Infidel? Avançada al seu temps? Necessitem obtenir respostes i, d’alguna manera, entendre el trencaclosques que va ser la seva vida privada; comprendre’l a la llum del segle XXI, etiquetar-ho tot amb les categories que tenim avui dia, observar-ne les fissures i assenyalar les contradiccions. La veritat és, lamentablement, més fugissera que qualsevol cavil·lació que puguem fer. Anaïs Nin és contradictòria perquè totes ho som. Hi ha qui no la considera feminista perquè en les seves novel·les el sexe es barreja sempre amb la violència; escenes de dones buscant sempre la correspondència amb homes que les maltracten. A la vegada, però, també hi ha qui troba part de crítica i plantejaments en les seves obres (que deixen veure la seva preocupació per les diverses situacions socials a la que les dones es veuen sotmeses).
No era bona esposa perquè sempre buscava els braços d’altres homes, però a la vegada també es preocupava d’intentar cuidar les seves relacions sense que cap de les parts resultés ferida.
Una dona que buscava activament els marges del seu plaer per explotar-ne els límits no hauria de considerar-se una sorneguera, però així i tot a ella se li van posar totes aquestes etiquetes ràpidament. La seva creu va ser no amagar-se. Penso que Anaïs Nin no es va tractar mai d’una màrtir, sinó més aviat d’una dona sense por a viure, conscient del camí que prenia. No hi ha paper de víctima, sinó avantguarda d’una llibertat amorosa i sexual que va decidir no ocultar.
Els textos de Delta de Venus són petites fantasies que inviten a l’exploració del desig sense límits. Una excusa per capbussar-nos en les profunditats del nostre inconscient i intentar descobrir què és allò que ens excita. Tot un ventall de possibilitats, escenaris, rols i històries que ens duen lentament cap al clímax. Entregar-nos al pacte és acceptar un repte amb nosaltres mateixes i saber-nos, capaces o no, de suportar la magnitud de les seves històries. Llegir Anaïs Nin per primera vegada és tot un viatge. La millor manera d’endinsar-se a la seva obra és deixar enrere tots els prejudicis i cavil·lacions prèvies: gaudir d’aquestes històries sostingudes en el temps, massa fortes per a ser reals, massa hipnòtiques per deixar de llegir-les, massa intenses per a poder oblidar-les. La lectora s’haurà de fer càrrec d’aquest pacte amb l’escriptura d’Anaïs Nin i saber-se partícip d’uns relats que l’hi exigiran alguna cosa a canvi.
Fes-m’ho en català, si us plau
La col·lecció Idil·lis apareix en un moment en què la literatura eròtica sembla no tenir cap presència dins el panorama de les lletres catalanes. Podríem dir que ens costa parlar sobre el desig? Què és el que ens allunya de voler llegir eròtica en català? Mil vegades totes hem sentit a parlar a aquell amic o amiga que no llegeix en català perquè li sembla que la redacció és massa inversemblant o antiquada.
Pot ser que el que vertaderament ocorri sigui que no estem familiaritzades? Pot ser que sistemàticament triem sempre llegir en castellà? Si el català és la nostra llengua materna, cultural i social, aquella que utilitzem quan parlem amb els amics, però també quan fem l’amor, per què la refusem tant a l’hora de llegir? Anomenar la nostra realitat, parlar-la, escriure-la i (sí, també) llegir-la, manté viva una llengua i una cultura. No podem mantenir viu el català sense el català. I quina millor manera d’engrescar-nos en aquesta tasca que amb el naixement d’una nova col·lecció que ens promet hores i hores de plaer.
blog 
Deixa un comentari